Quan vivia a la seva Cracòvia natal, Dominika Berger tenia un somni recurrent: de bon matí, s’aixecava tot disposada a començar el dia però no aconseguia obrir els ulls. “Era inquietant -comenta- però no gaire angoixant”. Després de llicenciar-se en Belles Arts, va instal·lar-se a Barcelona per fer un doctorat sobre rostre i identitat. El somni semblava haver desaparegut. Va deixar totes les seves eines de pintura i tot allò que havia pintat fins aleshores a Cracòvia: “Crec que és molt sa fer una neteja així després dels estudis”. Tanmateix, en començar a pintar a Barcelona van aparèixer grans cares – la seva pròpia- amb els ulls clucs. El rostre dibuixat, a força d’haver estat treballat i castigat, es converteix en una obra quasi bé abstracta. Les parpelles segellades prohibeixen el pas a un univers del qual, malgrat tot, se’n perceben les tensions, el desassossec, la nostàlgia o l’estrany equilibri que l’observador hi vulgui trobar.

Aquesta intersecció entre la pintura figurativa i l’abstracta és una de les característiques que més s’ha subratllat de la pintura de Dominika Berger. Fins i tot ella mateixa assegura que gaudeix en aquesta posició intermèdia: “El punt de partida és el dibuix, molt gran i clàssic. Hi dedico moltes hores, i després ve una veritable lluita en què treballo sobre la tela i torno sobre la mateixa moltes vegades, li afegeixo pintura, li’n trec, la fereixo”. Fins el punt que en ocasions creu que ha perdut per sempre l’obra i cau en la desolació: “D’aquesta melangia, que és ràbia i que ha de ser genuïna, és d’on neix el millor, l’obra bona, la que després m’agrada”.

Dels seus anys de formació a Cracòvia n’agraeix la disciplina i les hores dedicades a la tècnica del dibuix. Assegura que tot això forma part del seu bagatge , igual que el clima i el caràcter de la gent d’un país, Polònia, que considera “molt dens i molt dur: la gent es deprimeix, amb una consciència dolorosa que ha de viure, però també llegeixen més i parlen més”. No obstant, ara gaudeix de la llum al seu estudi proper a la plaça d’Espanya. Després de presentar-se “a tots els premis de pintura de Catalunya que coneixia”, va captar l’interès del galerista Raimond Maragall, qui la va posar en contacte amb la galeria Ignacio de Lassaletta. Entre els premis i reconeixements que ha rebut, el 2014 li atorgaren la Medalla d’Honor del premi BMW de Pintura, que va rebre de mans de la Reina Sofía.

Disset anys després de venir a Barcelona pel doctorat, ja no creu que torni a Cracòvia, tot i que la visita amb freqüència, amb els seus dos fills. Va passar un temps fins que va associar les imatges de les seves cares obsessives amb el somni recurrent que tenia a Cracòvia. I ara, essent conscient que les seves obres “també reflecteixen el pas del temps i una evolució”, es planteja què veurien aquells rostres amb els ulls oberts.

Sònia Hernández